L'enllaç és http://www.survival.es/allavamos
He estat xafardejant per la web de Survival Internacional i he descobert aquest "conte" que us recomano. Llegir-lo és tot un exercici per entendre la nostra (suposada) cultura.
L'enllaç és http://www.survival.es/allavamos
0 Comentarios
Soc racista quan agafo la meva bossa amb més força al creuar-me amb algú d'un altre to de pell.
Ets racista quan no fas res per entendre el meu país. Soc racista quan no vull que t'empadronis al meu municipi. Ets racista quan comences una frase dient: "No soc racista, però...". Soc racista quan no deixo que els meus fills vagin amb amics amb altres creences. Som racistes quan veiem diferencies i no similituds. Ets racista quan desitges que els que han vingut de fora retornin al seu país, però vols que algú s'emporti la brossa de casa teva. Soc racista quan et pago un sou de misèria per la teva feina. Sou racistes quan engarjoleu a una persona que ven CD's en una manta. Ets racista quan no aprens i respectes l'idioma i la cultura del meu país. Sou racistes per negar els mateixos drets que jo tinc als que han vingut de fora. Ets racista quan humilies una dona, un home, un nen pel sol fet de ser el que son. Si senyors, som, sou, soc racista. I ara com ho solucionem? Diuen els mitjans de comunicació que el Govern de la nació està amoïnat. Sembla que d'aquí a uns anys no hi hauran prou calers per pagar-nos les pensions i tenir una vellesa digna. És arran d'això que han decidit que els treballadors penquin fins als 67 anys... i és clar, el personal s'ha posat com una moto!!
D'altre banda, amb la crisi, hi ha moltissima gent a l'atur i no hi ha manera que cotitzin a la Seguretat Social, a més, els immigrants, que fins ara ens havien salvat de la desfeta, comencen a marxar cercant altres horitzons. Com sempre, les solucions més senzilles són les més adients. Llegint el diari de fa uns quants dies, esbrino que ara fa nou mesos de la victòria del barça a l'equip rival de tota la vida (ja em perdonareu, jo de futbol entenc el mateix que d'astronàutica) i, mireu quines coses, han nascut un munt de nous catalans que han fet les delícies de les seves llars (!). Doncs heus aquí la solució... sí els equips de futbol respectius van fent gols i van guanyant a l'adversari, tindrem nens i nenes fins que la piràmide de l'edat de la població doni la volta i puguem viure dels nostres fills mentre no trobem cap milonari que ens ho permeti. Apa, ja sabeu, compreu-vos una bufanda del vostre equip i oblideu els preservatius. Llegit en la part de dins de la porta d'un WC d'un cinema valencià...
"A mi, la impotencia, me la trae floja" Ahir vaig fer les dues darreres sessions de les quatre que m’havien demanat. Han estat sessions d'aquelles que, eufemísticament, en diuen "per a públic familiar". És a dir, aquelles sessions en que els adults aparquen les criatures i ells es dediquen a altres coses. I encara que aquesta no és la meva especialitat, vaig decidir de fer-les per veure si amplio una mica el meu camp d'acció.
Fins aquí, res a destacar, tot correcte. Però la clau de volta de la qüestió ha estat el lloc. Em va fer l'encàrrec una editorial de llibres infantils per fer les sessions a l'Eroski de la meva ciutat. Mai ho havia fet en un lloc similar i certament la experiencia és, com a mínim, curiosa. Us diré que l’organització, en general, m'ha tractat be, sense problema, possant a la meva dispossició un petit espai relativament acollidor i procurant que no em faltès de res. Quan dic que l'espai era relativament acollidor, vull que imagineu una mena de tarima al terra, ple de coixins i alguns ninots de peluix, amb un petit banc per a que jo puguès seure... i globus!!!! Heu intentat mai explicar històries mentre els nens tenen globus a les mans? Tasca força dificíl, us ho puc assegurar. Però a més, al costat mateix, hi havia una casa de joguina, d'proximadament un metre d'alçada, on els nens entraven i sortien ... Però encara i així, el pitjor d'aquestes sessions no ha estat haver de narrar en aquest micro-espai. El problema real, ha estat el macro-espai. Intentar explicar contes mentre riuades de gent passa pel teu costat amb carros de la compra -mai m'havia adonat de com grinyolen-, on els anuncis per megafonia (malgrat la meva petició de treure música i anuncis durant el temps de la narració) demanen que fulanito vagi a la caixa central o que els senyors clients tenen en oferta els platans de Canarias a només 0,99 euros, es converteix en una aventura difícil d'oblidar. Diuen que de qualsevol experiència es pot treure algún benefici. I és ben cert. I a mi, aquesta experiència em porta a fer-me objector de consciència en assumptes narratius a una gran superficie. D'entrada per tot el que us he explicat, però també per que, vulguis que no, amb la meva participació estava propiciant el consumisme galopant d'aquesta societat. I no és que jo fes propaganda de cap llibre, editorial o article d'aquella botiga, sinó per que considero que la meva contada anava encaminada a lligar un petit acte cultural amb el consum. I no, no m'ha agradat jugar a aquest joc. Per això, estimats i estimades, em declaro objector!! Hacerlo de pie fortalece la columna,
boca abajo estimula la circulación de la sangre, boca arriba es más placentero, hacerlo sólo es bonito, pero egoísta, en grupo puede ser divertido, en el baño es muy digestivo, en el coche puede ser peligroso... Hacerlo con frecuencia desarrolla la imaginación, entre dos enriquece el conocimiento, de rodillas resulta doloroso... En fin, sobre la mesa o sobre el escritorio, antes de comer o de sobremesa, sobre la cama o en la hamaca, desnudos o vestidos, sobre el césped o la alfombra, con música o en silencio, entre sábanas o en el baño: Hacerlo, SIEMPRE es un acto de amor. No importa la edad, ni la raza, ni el credo, ni el sexo, ni la posición económica... ...Leer siempre es un placer!! Ara fa uns dies he tornat de vacances. He passat quasi una setmana a casa d'un bon amic a Thessaloniki, a Grècia. Be, tot be. Però per anar i tornar havia de fer-ho en avió fent escala a Roma.
Res de l'altre mon, direu vosaltres. Doncs si, res de l'altre mon, però un detall em va cridar l'atenció. A cap dels avions que vaig agafar hi havia la fila de seients número 13. Vaig voler saber el per que, però com que no parlo italià i les hostesses no estaven disposades a seure una estona al meu costat, no tinc ni idea de la raó. Imagino que és per superstició pura i dura però, siguem realistes, en cas de tenir una castanya... que importa el número de fila on vas? Que només la palma el de la fila 13? Ai! si, ja ho deia algú... es dolent ser supersticiós, porta mala sort!!!! "El mundo empezará a ir mucho mejor cuando, en vez de hombre y mujer, empecemos a hablar de personas" Recordo una de les millors pintades de la meva antiga escola... Llegeixo el diari i, com moltes altres vegades, trobo una perla d’aquelles que em fa pensar en la historia d’aquest país i, en definitiva, qui som. No afegiré cap comentari, no cal. Escolto les noticies. La gent del carrer, l'homo carrerensis, és d'una saviesa increïble. I sense cap mena de dubte, de quan en quan, com si la primavera li arribés a l'ànima, ens deixa escoltar les seves veritats. Com la majoria de la gent d'aquest país nostre, estic en crisi. Ja sé que em direu que m'ho faig venir be per parlar d'un tema de moda, que tothom en parla i que no soc gens original. Ho lamento, d'original no ho soc gens... crec que no ho he estat mai. M'ha cridat l'atenció aquest article que penjo integre. Està extret del diari 20 minutos. |
Arxius
Junio 2012
AutorL'autoria d'aquestes lletres és meva i només meva, excepte en casos d'i·legalitat o similar (ja cercarem algun culpable...) Xavier Gállego Categories
Todo
I tu, que en penses?
Thank you, your message has been sent
|